EYEAR
Secuencias fono-visuales

Pascal Battus : percusión
Kamel Maad : vídeo


Hacer brotar las aguas profundas en nosotros, y que cada uno se sirva. Liberar el gesto, vivir el instante... lo que se hace naturalmente cuando dos cuerpos desnudos se encuentran cara a cara. Abandono el saber hacer para el saber deshacer, donde encuentro elementos esenciales, vibraciones, energías, y quizá la emoción del primer ser humano oyendo caer las gotas de lluvia sobre la piel tensada que está cosiendo. A veces los sonidos, la música, al llegar al oído, hacen surgir imágenes en la cabeza, detrás del ojo.

Nacido de una prática experimental ligada a la improvisación y a la desviación de objetos y herramientas (tinta china, cámaras de vigilancia...), EYEAR propone una inmersión perceptiva que haría coincidir los espacios de la escucha y la mirada a partir de una fuente común. EYEAR, con una gran economía de medios, se articula actualmente alrededor de un "allí" sensible, a la vez salvaje y onírico, rudo y edulcorado, fascinante y próximo.


EYEAR parece interrogar sobre :

- nuestras propias práticas artísticas
- la noción del dúo interdisciplinar
- las relaciones entre gesto sonoro y gesto plástico
- las relaciones entre espacio de producción y espacio de reproducción...



EYEAR
Seqüències fono-visuals

Pascal Battus : dispositiu sonor
Kamel Maad : vídeo


Provenint d'una aproximació experimental lligada a la improvisació alternativa d'objectes i d'eines (tinta xina, càmeres de vigilància...), Eyear proposa una immersió perceptiva que faria coincidir els espais d'escolta i de la visió, a partir d'una font comú.

El que s'escolta es el que es veu, i a l'inrevés. Aquí, la càmera s'allibera de la seva funció documental d'una manipulació sonora, per mostrar la realitat en les seves immediacions. La càmera, perseguidora i entregada necessàriament a un recorregut accidental, enlloc de mostrar, desallotja una imatge que no coneix.

Lo visible és accedit i excedit per una càmera que acaba per obrir una bretxa en la imatge mateixa ; perduda en un esclat de pura llum, black-out que esdevé un nou accés, ja esclatat per l'espai sonor.

Lo visible desfigurat, allarga la distància entre el que es veu i el que s'escolta, dissociant-ho i donant una dimensió paradoxalment acusmàtica al so.

No es tracta d'una partitura a "quatre mans", sinó d'una doble perdició autónoma.